Fa setmanes, mesos, potser anys, que intento parlar de la meva fotografia. De què entenc per fotografia. He buscat en tòpics, paraules d’altres, poesia, contes, música…

Aquestes línies volen ser les definitives i pot ser per això, per no ser capaç de preveure el futur, es fa complicat parlar de com s’entén allò amb el que treballes i encara més si ho fas per expressar-te a tu i allò que t’envolta i t’inquieta.

Vaig escriure que em movien les preguntes, que les col·leccionava, però no és més que un tòpic que no parla de mi, una manera de no dir res i, per tant, de fer-ho tot vàlid. Ho penso de veritat, que funciono a través d’interrogants, però no deixa de ser un tòpic.

Vaig buscar en la literatura i també hi vaig trobar part de la veritat: és el que m’envolta el que vull fer servir com a materia primera. Defujo l’artifici i crec que el més proper al capdavall és el més universal. Ja ho va dir Pla, “la realitat és infinitament superior a la intel·ligència humana, a la imaginació i a tot”.

Per últim, abans d’escriure aquesta història sobre la desventura del meu statement, vaig intentar treure alguna cosa en clar de la música. Des del barroc a la música pop vaig buscar i també vaig sentir-me amb un vestit que no m’anava a la mida, pensant, però, que totes aquestes capes de música, de melodies, d’harmonies podrien aplicar-se a les fotografies i que si les meves imatges mai aconseguissin alguna cosa semblant em creuria amb la feina feta en aquest món.

Després de totes aquestes etapes, no em queda cap més remei que constatar que la voluntat d’escriure un statement ha estat un fracàs. He intentat, però, construir a través d’aquestes paraules un petit univers que em situi en unes coordenades que oscil·len entre allò poètic i allò prosaïc, una manera d’utilitzar el document, la prosa, la descripció, per trobar nous espais, per generar discursos que vagin més enllà d’allò estrictament mostrat.